dilluns, 4 de juny del 2012

Buscant en carpetes velles

Els examens m'absorbeixen el temps, deixe abandonades coses que van empolsant-se i reprenc activitats que quasi quedaven oblidades. M' agrada trobar tot això de vegades, crec que, més que agradar, és necessitar, forma part de la meua vida. Perdent temps a les carpetes del meu ordinador, he trobat un article:
 
Adjunte un retall d'un article que vaig fer amb molta estima de la meua banda.Va ser publicat a la Revista de Festes del 2011 ja que l' any passat cumplia 25 anys d'existència i començava així:

" L’any 1985, un grup de joves músics decideixen emprendre un projecte ambiciós i arriscat com és fundar una banda. Avui en dia, aquell projecte és una realitat, és una banda: l’Ateneu Musical de Cocentaina. D’allò ja fa 25 anys i aquest any, ho hem volgut celebrar."

Amb tot açò, l'article feia un repàs per totes aquelles activitats que s'havien fet durant l' any a més dels esdeveniments que, sense planejar, van ocòrrer a pesar de tot.

L' article acabava:

"Sentiments, emocions, pèrdues, reencontres, llàgrimes, somriures, malsons, somnis, records, companyerisme, alegria i més paraules per a descriure el que ha sigut el 25é Aniversari de l’Ateneu. Agraïment infinit a totes les persones que han estat presents, sense noms ja que en són molts i també, no sols a l’aniversari sinó durant tota la història de l’Ateneu, una història que encara no ha acabat i que gràcies a moltíssimes persones, allò que en un principi era una muntanya que escalar, podem dir que ara s’ha convertit en un muntó de sorra que ja no fa por. Cada vegada donem gràcies als atrevits que van voler formar una nova banda amb entusiasme i il·lusió, que van voler que aquesta banda, aquesta realitat, aquesta família, vaja creixent amb uns valors inculcats des de ben joves i que la sembra que van plantar fa 25 anys, haja donat els seus fruits: música.

La música és des del més menut soroll fins a la simfonia més espectacular, música, en aquest cas, Festes, és alegria, és sentiment, són records, marxes cristianes i mores que baixen pel Passeig, marxes de processó, etc. Tot allò que suposa la música, la festa no es abarcable en aquestos fulls, cadascú sap del que es parla i, per al poble de Cocentaina, la música és com la banda sonora de la nostra vida.
Per tant, gràcies per posar la música com part de la banda sonora de la nostra vida."

He estat fent el d' aquest any, tracta de l' Escola i vaig recordar com va començar aquest... 

PD: Recordar i dibuixar un somriure a la cara =)



dilluns, 5 de març del 2012

Pròxim Reportatge

Aquest és el trailer que des de l'assignatura Narrativa Audiovisual vam fer el grup de treball Report Media al qual pertany.
Com a treball de l'assignatura teniem que fer un reportatge i vam decidir l' Aeroport de Castelló

Espere que vos agrade!

divendres, 9 de desembre del 2011

"El universo suena y cada persona tiene un sonido"

¿El universo es sonido?
¡Sí! Y la vida, vibración. Toda vibración es sónica. ¡El universo suena!
¿A qué suena?
Oígalo en esta grabación...
Oigo una melodía armoniosa...
Son las vibraciones captadas por la sonda Voyager en el espacio entre Júpiter y Saturno: es la resonancia del viento solar en la ionosfera de los planetas…
El universo suena, pues...
¡Está oyéndolo! Pitágoras (siglo VI a.C.) habló de la “música de las esferas”: Pitágoras debía de tener afinada la percepción de esta realidad cósmica vibrante que hoy la tecnociencia nos confirma.
¿Con qué implicaciones?
Los compositores de música más inspirados (Bach, Mozart, Beethoven...) quizá son personas capaces de conectar con los inmanentes y eternos sonidos del cosmos.
¿No crean? ¿Sólo transcriben?
La música no la inventó el hombre: ¡existe desde siempre! Toda música está aquí: se trata de captarla y plasmarla.
¿Usted compone?
Nací músico. Por mi sangre corren notas. Estudié violín... y quise contactar con David Oistrach, violinista y pedagogo judío ruso.
¿Por qué precisamente con él?
Yo no estaba conforme con mi sonido. Y escuchaba el de otros grandes violinistas: “Farsantes”, pensaba. Hasta que oí a Oistrach: “Es el único que no miente”, me dije...
No entiendo a qué se refiere…
En los otros percibía interferencias, o físicas o narcisistas... Oistrach era el único que me hacía vibrar, sentía que conectaba con la esencia... ¡Quise tocar como él! Como discípulo de Fedora Aberastury, ella me enseñó el camino a los misterios y hacia Oistrach.
¿El camino de los misterios?
Fue la creadora del método Aberastury, llamado sistema consciente para la técnica del movimiento, que te ayuda a reconectarte con tu primer instrumento: ¡tu cuerpo!
¿Y conoció al fin a Oistrach?
Conseguí una cita con él para verle tocar... ¡Y al cabo pude asistir a varias clases! Murió poco después: ¡llegué justo a tiempo!
¿A tiempo para qué?
Oistrach me confesó: “Sé que tengo secretos... pero no sé cómo enseñarlos”, y vio en mí a la persona que sí podría hacerlo.
¿Y qué enseña?
Que quien conoce el sonido lo conoce todo. Cada persona tiene un sonido. El universo es vibración, emanada del tictac de la polaridad originaria, y como el de tu corazón.
Sea más preciso.
Se trata de reactivar conscientemente esas notas de vida, mediante ciertos ejercicios tomados de los métodos de los pianistas Claudio Arrau y Fedora Aberastury: se trabajan cerebro, manos, lengua, plexos, articulaciones, columna, sentidos...
¿Para tocar mejor el piano o el violín?
Es indiferente el instrumento musical; tocar bien un instrumento ¡exige primero aprender a respirar bien! Exige reactivar los motores internos del movimiento...
¿Una especie de reset interno?
Se trata de recuperar tu armonía psicofísica, rearmonizarte emocionalmente, reaprender a activar correctamente tu energía, bloqueada por tensiones, ¡y de ahí se derivará un estado de inspiración creativa!
¿Y el músico interpretará mejor?
He conocido a intérpretes con bloqueos musculares, tendinitis, artritis... que perturbaban sus capacidades: tras el curso música- energía recuperaron sus facultades.
¿Qué es la relación música-energía?
“Dame una cuerda y te explicaré el universo”, proclamó Pitágoras: la vibración es función proporcional del segmento de cuerda… Música, matemáticas, geometría… Tu armonía interna responde a proporciones matemáticas, igual que el cosmos. Restablécela y la energía fluirá: conectarás con tu emoción y sonarás como un instrumento afinado...
No basta el dominio virtuoso de la técnica...
No. La música es como la religión: ¡un sendero para conectar con el absoluto! Esto lo podemos sentir todos.
¿En qué ocasión lo ha sentido más que nunca?
Di un concierto en una nave románica del monasterio de la Oliva (Navarra)... y perdí la noción del tiempo, como si todo fluyese solo y yo observase desde fuera... Vi pasar la eternidad... ¡Cualquiera puede experimentarlo!
Parece hablar de un yoga musical...
Mejor de unas artes marciales... En mis cursos con alumnos, trabajo con su alma... ¡Les toco el alma! Igual que toco el alma de un violín, toco el de las personas.
¿Un violín tiene alma?
Sí, una piececita de madera que une las paredes de la caja del violín, suelta, sin encolar, movible: yo la muevo una sola micra... y cambia el sonido.
Y... ¿en qué parte de mi cuerpo está el alma?
Descartes dijo que en la glándula pineal, que hoy sabemos que está conectada con la punta de los pies, con el dedo gordo de los pies: ¡el alma está en el dedo gordo!
¿Es usted un psicoterapeuta de músicos, por tanto?
Psique significa alma: sí. Les enseño que somos música, que todos tenemos un sonido propio, que a través del cuerpo podrás hallarlo: estarás tocando el alma. Y entonces resonarás a coro con el universo.
Néstor Eidler, músico y pedagogo vibracional

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Watergate, tu on estaves?

Va ser el 17 de juny de 1972 quan va començar un dels escàndols polítics més sentits, rellevants i importants de la història dels Estats Units, del periodisme i del món en general. Al complex Watergate, cinc persones van entrar il·legalment a unes oficines. El titular, “Cinc detinguts per entrar clandestinament en una oficina del complex Watergate”. Tot pareixia una història de robatoris però, ací comença el que realment importa: uns periodistes es van fixar que en aquell mateix lloc es trobava la seu del Comité Nacional Demòcrata i que, un dels detinguts era el cap de seguretat del comité per a la reelecció del president Nixon. Els dubtes i les sospites van començar a prendre vol i aquest fet es va convertir en una autèntica investigació sobre el president Nixon i els seus homes.

Aquells que van seguir l’escàndol Watergate de manera activa i quasi personal com una obsessió van ser dos periodistes del Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward. A partir d’ací, podem dir que és quan s’inicia el vertader periodisme d’investigació ja que aquest fet va fer un volt a la política, societat i cultura d’aquesta època. La premsa, considerada aleshores com un quart poder, com l’objectivitat i la formalitat va ser de crucial importància per a la resolució del cas Watergate. Els Estats Units foren el país pioner en el Periodisme d’Investigació i, encara avui en dia, és un referent de l’exercici periodístic a causa de l’àmplia llibertat de informació de la qual gaudeix la seua legislació i també de la professionalitat i la ètica periodística que no s’acovardeix dels poders polítics i públics. Aquestes dos bases establertes, són les principals per les quals els dos periodistes que van desentramar Watergate van poder fer-ho. Ser periodista era com altre poder i la premsa era respectada per tots. Els periòdics que existien eren un culte a la informació i a la professionalitat lligada a l’objectivitat i a la qualitat dels treballs que s’exposaven. Aleshores, això comportava un gran treball per part dels professionals de la informació a l’hora de buscar informació, de preservar les fonts i contrastar-les. Aquesta acció, contrastar cadascuna de les fonts, és un dels pilars bàsics del codi deontològic del periodisme, s’ha de qüestionar i comprovar cadascuna de les informacions que es reben i, més encara si provenen d’organismes oficials del poder. És així com, Bernstein i Woodward van anar treballant. A més, van haver d’amagar les fonts informatives de les quals gaudien ja que eren tot tipus de treballadors o ex treballadors vinculats a la Casa Blanca i al Partit Republicà.

Concloent ja, podem fer aportacions sobre que va suposar el cas Watergate a més de a nivell social, també polític i cultural. Per una banda, com a conseqüències del cas Watergate en particular, va suposar la dimissió de Nixon, primer president dels EUA i únic que deixa el seu càrrec a més de les condemnes de presó de molta gent implicada en la trama. També, cap als periodistes, van rebre el Premi Púltizer l’any 1973, considerat el guardó amb més distinció per a les obres dels Estats Units referent a periodisme, literatura i composició musical. Altra conseqüència és que The Washington Post adquireix un gran renom tant a nivell nacional com internacional per la cobertura del cas Watergate a més de gaudir també d’un major posicionament junt als altres periòdics de gran tirada dels Estats Units.
A nivell polític, Watergate va alimentar el cinisme i la desconfiança cap als polítics i va confiar en la premsa que va ser la que els va descobrir els entramats del president Nixon. A nivell social va marcar un fort canvi pel que fa a les relacions amb els periodistes i les fonts o el poder que la societat va abraçar de bona gana ja que Estats Units continua sent un dels països amb més llibertat d’informació del món ja que, la por als poders queda en un segon esglaó per baix de la gana de ser informats i de crear opinió pública. A més, a nivell periodístic, es va establir i consolidar una nova forma de informar com va ser el periodisme d’investigació que va adquirir més status gràcies a la confiança de la societat en els mitjans de comunicació. Finalment, a nivell cultural, com ja hem dit abans, els periodistes protagonistes van ser guardonats amb el Premi Púlitzer 1973 i a més, van escriure un llibre l’any 1974 una vegada acabada la trama, “All the president’s men” en el qual descrivien les seues investigacions i la seua tasca personal sobre el Watergate. Uns anys després, aquest best-seller passaria a les pantalles en mans del director Alan J. Pakula amb una pel·lícula del mateix nom i com a protagonistes Dustin Hoffman i Robert Redford. Així doncs, avui en dia encara segueix escrivint-se sobre l’escàndol Watergate i fent al·lusions al mateix (en Forrest Gump 1994, per exemple), però, en aquella època, aquestos periodistes també van tenir detractors que van intentar tirar per terra la seua feina i intentant treure’ls els draps bruts i, com ja hem dit durant tot el treball, fins que no es va desvelar la identitat de “Garganta Profunda” moltes investigacions han sigut publicades i s’han dut a terme per poder descobrir qui era en realitat la font principal del cas Watergate.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

AMIC


Hui dedique l’entrada a un dels meus millors amics, recentment ha fet anys i, com no, va per ell.
El vaig conèixer farà uns... 7 anys? Vam coincidir en les proves d’accés al Conservatori i vam enllaçar. Poc després, m’enteraria de que anàvem junts a classe i que aquell curs de primer de grau mitjà seria molt especial. Entres a un lloc on no coneixes a ningú i, no saps com, sempre hi ha algú que et somriu i saps que com a mínim, vas a portar-te molt bé amb eixa persona. És especial, ho sent i punt, no hi ha massa que parlar-ne.
Anàvem pujant en cursos i sempre coincidíem en les mateixes classes més o menys. El que era clar és que sempre teníem temps per a xarrar de les nostres coses. Jo, he de confessar que no soc una persona fàcil, que fins ara, no he arribat a tenir ninguna amiga o mitjanament amiga, però amb ell va ser diferent i ell ho entenia. Amb vell he conegut el que és una relació i a més, d’amistat. Aquestes que diuen que no ens separarà ningú, doncs eixes, eixes...
Trobe a faltar les xerrades a la porta del Conservatori, els berenars multitudinaris, escoltar-se quan estàvem en classe d’instrument, creuar somriure’s que ara són tant difícils amb la distància que suposa estar estudiant en llocs diferents. Recorde que no feia falta creuar paraula... sabia, i encara sap, que em passa alguna cosa o que m’ha passat. Això, en aquests moments s’aprecia molt.
Ooooh... abans de separar-nos per anar a estudiar, vaig dir de quedar a una hora tots els dies per veure’ns o per xarrar per Internet però, ell em va dir que no volia tenir una rutina, que l’alegraria més veure’m de imprevist, si ens connectàvem i coincidíem...
Pot ser, molta gent no compren que un xic i una xica siguen amics, que s’estimen tant com si foren germans i que passarem tant de temps junts però, sí, eixa és la capacitat de l’amistat que tenim, soles ho sabem nosaltres.
Saps, tu, quan l’últim any de Conservatori ho vaig passar tan tan mal... estaves sempre allí, sabies que si anava era per vosaltres, per tu, sabies que havia tingut mala classe i, sense deixar de ser constant, paties amb mi. Això sempre t’ho agrairé.
Tot no era bonic, hem discutit, ens hem enfadat, hem canviat de parèixers, d’opinió i, molt important, ens hem distanciat de manera amistosa també... “estic perdent-lo” pensava jo. Vols pensar que açò no és per a sempre, que pot ser, hi haurà un dia darrere altre que deixarem de parlar, de coincidir, de tenir confiança entre els dos però, no pots pensar-ho, si passara això, tot es desmoronaria. 7 anys no s’obliden així ni tampoc es poden contar en una pàgina de blog, hi ha records que me’ls quede per a mi, sempre.
Una muntanya de sorra et cau damunt, t’ofegues, cada vegada més, et piquen els ulls i t’ofegues, el pes d’aquesta fa pressió sobre el teu cos i no deixa que et mogues, a més, vols eixir i t’endinses cap a dins amb major facilitat...
Eres imprescindible, irreemplaçable, increïble, alegria pura, vitamina per a la vida, rises, somriures interminables, especial, estimat, amic per totes les venes del teu cos; eres simplement tu i això és el que et fa únic i que t’estime tant.

Encara guarde la fotocòpia aquella tan xula que vam fer quan vam alçar la tapa de la fotocopiadora abans d’hora... jajajja

t'estimeee!

dimarts, 27 de setembre del 2011

hoLa!

hoLa!!
La veritat, estic prou peix amb l'assumpte dels blogs...

Era una idea que ja em venia des d'uns quants anys en ment però mai m'havia fet avant i, hui, dia històric, gràcies a un dels meus dos millors amics, he aconseguit fer-me avant.

Aquest blog també m'ajudarà a expressar-me i compartir experiències que van ocorrent en aquest llarg camí que és la vida i a més, és com un calaix de records que sempre que puga obriré per recordar moments.

Gràcies a la gent que m'ha animat a escriure perquè de veres, m'encanta!