Hui dedique l’entrada a un dels meus millors amics, recentment ha fet anys i, com no, va per ell.
El vaig conèixer farà uns... 7 anys? Vam coincidir en les proves d’accés al Conservatori i vam enllaçar. Poc després, m’enteraria de que anàvem junts a classe i que aquell curs de primer de grau mitjà seria molt especial. Entres a un lloc on no coneixes a ningú i, no saps com, sempre hi ha algú que et somriu i saps que com a mínim, vas a portar-te molt bé amb eixa persona. És especial, ho sent i punt, no hi ha massa que parlar-ne.
Anàvem pujant en cursos i sempre coincidíem en les mateixes classes més o menys. El que era clar és que sempre teníem temps per a xarrar de les nostres coses. Jo, he de confessar que no soc una persona fàcil, que fins ara, no he arribat a tenir ninguna amiga o mitjanament amiga, però amb ell va ser diferent i ell ho entenia. Amb vell he conegut el que és una relació i a més, d’amistat. Aquestes que diuen que no ens separarà ningú, doncs eixes, eixes...
Trobe a faltar les xerrades a la porta del Conservatori, els berenars multitudinaris, escoltar-se quan estàvem en classe d’instrument, creuar somriure’s que ara són tant difícils amb la distància que suposa estar estudiant en llocs diferents. Recorde que no feia falta creuar paraula... sabia, i encara sap, que em passa alguna cosa o que m’ha passat. Això, en aquests moments s’aprecia molt.
Ooooh... abans de separar-nos per anar a estudiar, vaig dir de quedar a una hora tots els dies per veure’ns o per xarrar per Internet però, ell em va dir que no volia tenir una rutina, que l’alegraria més veure’m de imprevist, si ens connectàvem i coincidíem...
Pot ser, molta gent no compren que un xic i una xica siguen amics, que s’estimen tant com si foren germans i que passarem tant de temps junts però, sí, eixa és la capacitat de l’amistat que tenim, soles ho sabem nosaltres.
Saps, tu, quan l’últim any de Conservatori ho vaig passar tan tan mal... estaves sempre allí, sabies que si anava era per vosaltres, per tu, sabies que havia tingut mala classe i, sense deixar de ser constant, paties amb mi. Això sempre t’ho agrairé.
Tot no era bonic, hem discutit, ens hem enfadat, hem canviat de parèixers, d’opinió i, molt important, ens hem distanciat de manera amistosa també... “estic perdent-lo” pensava jo. Vols pensar que açò no és per a sempre, que pot ser, hi haurà un dia darrere altre que deixarem de parlar, de coincidir, de tenir confiança entre els dos però, no pots pensar-ho, si passara això, tot es desmoronaria. 7 anys no s’obliden així ni tampoc es poden contar en una pàgina de blog, hi ha records que me’ls quede per a mi, sempre.
Una muntanya de sorra et cau damunt, t’ofegues, cada vegada més, et piquen els ulls i t’ofegues, el pes d’aquesta fa pressió sobre el teu cos i no deixa que et mogues, a més, vols eixir i t’endinses cap a dins amb major facilitat...
Eres imprescindible, irreemplaçable, increïble, alegria pura, vitamina per a la vida, rises, somriures interminables, especial, estimat, amic per totes les venes del teu cos; eres simplement tu i això és el que et fa únic i que t’estime tant.
Encara guarde la fotocòpia aquella tan xula que vam fer quan vam alçar la tapa de la fotocopiadora abans d’hora... jajajja
t'estimeee!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada