Va ser el 17 de juny de 1972 quan va començar un dels escàndols polítics més sentits, rellevants i importants de la història dels Estats Units, del periodisme i del món en general. Al complex Watergate, cinc persones van entrar il·legalment a unes oficines. El titular, “Cinc detinguts per entrar clandestinament en una oficina del complex Watergate”. Tot pareixia una història de robatoris però, ací comença el que realment importa: uns periodistes es van fixar que en aquell mateix lloc es trobava la seu del Comité Nacional Demòcrata i que, un dels detinguts era el cap de seguretat del comité per a la reelecció del president Nixon. Els dubtes i les sospites van començar a prendre vol i aquest fet es va convertir en una autèntica investigació sobre el president Nixon i els seus homes.
Aquells que van seguir l’escàndol Watergate de manera activa i quasi personal com una obsessió van ser dos periodistes del Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward. A partir d’ací, podem dir que és quan s’inicia el vertader periodisme d’investigació ja que aquest fet va fer un volt a la política, societat i cultura d’aquesta època. La premsa, considerada aleshores com un quart poder, com l’objectivitat i la formalitat va ser de crucial importància per a la resolució del cas Watergate. Els Estats Units foren el país pioner en el Periodisme d’Investigació i, encara avui en dia, és un referent de l’exercici periodístic a causa de l’àmplia llibertat de informació de la qual gaudeix la seua legislació i també de la professionalitat i la ètica periodística que no s’acovardeix dels poders polítics i públics. Aquestes dos bases establertes, són les principals per les quals els dos periodistes que van desentramar Watergate van poder fer-ho. Ser periodista era com altre poder i la premsa era respectada per tots. Els periòdics que existien eren un culte a la informació i a la professionalitat lligada a l’objectivitat i a la qualitat dels treballs que s’exposaven. Aleshores, això comportava un gran treball per part dels professionals de la informació a l’hora de buscar informació, de preservar les fonts i contrastar-les. Aquesta acció, contrastar cadascuna de les fonts, és un dels pilars bàsics del codi deontològic del periodisme, s’ha de qüestionar i comprovar cadascuna de les informacions que es reben i, més encara si provenen d’organismes oficials del poder. És així com, Bernstein i Woodward van anar treballant. A més, van haver d’amagar les fonts informatives de les quals gaudien ja que eren tot tipus de treballadors o ex treballadors vinculats a la Casa Blanca i al Partit Republicà.
Concloent ja, podem fer aportacions sobre que va suposar el cas Watergate a més de a nivell social, també polític i cultural. Per una banda, com a conseqüències del cas Watergate en particular, va suposar la dimissió de Nixon, primer president dels EUA i únic que deixa el seu càrrec a més de les condemnes de presó de molta gent implicada en la trama. També, cap als periodistes, van rebre el Premi Púltizer l’any 1973, considerat el guardó amb més distinció per a les obres dels Estats Units referent a periodisme, literatura i composició musical. Altra conseqüència és que The Washington Post adquireix un gran renom tant a nivell nacional com internacional per la cobertura del cas Watergate a més de gaudir també d’un major posicionament junt als altres periòdics de gran tirada dels Estats Units.
A nivell polític, Watergate va alimentar el cinisme i la desconfiança cap als polítics i va confiar en la premsa que va ser la que els va descobrir els entramats del president Nixon. A nivell social va marcar un fort canvi pel que fa a les relacions amb els periodistes i les fonts o el poder que la societat va abraçar de bona gana ja que Estats Units continua sent un dels països amb més llibertat d’informació del món ja que, la por als poders queda en un segon esglaó per baix de la gana de ser informats i de crear opinió pública. A més, a nivell periodístic, es va establir i consolidar una nova forma de informar com va ser el periodisme d’investigació que va adquirir més status gràcies a la confiança de la societat en els mitjans de comunicació. Finalment, a nivell cultural, com ja hem dit abans, els periodistes protagonistes van ser guardonats amb el Premi Púlitzer 1973 i a més, van escriure un llibre l’any 1974 una vegada acabada la trama, “All the president’s men” en el qual descrivien les seues investigacions i la seua tasca personal sobre el Watergate. Uns anys després, aquest best-seller passaria a les pantalles en mans del director Alan J. Pakula amb una pel·lícula del mateix nom i com a protagonistes Dustin Hoffman i Robert Redford. Així doncs, avui en dia encara segueix escrivint-se sobre l’escàndol Watergate i fent al·lusions al mateix (en Forrest Gump 1994, per exemple), però, en aquella època, aquestos periodistes també van tenir detractors que van intentar tirar per terra la seua feina i intentant treure’ls els draps bruts i, com ja hem dit durant tot el treball, fins que no es va desvelar la identitat de “Garganta Profunda” moltes investigacions han sigut publicades i s’han dut a terme per poder descobrir qui era en realitat la font principal del cas Watergate.
